L'individualisme possessiu

Comentari del text:
En el text, tracta sobre els diferents punts tractats en el text per que una persona sigui lliure,ja que nomes així serà un individualista possessiu, no mantindrà cap relació amb altres persones que no desitgi, ni cap deute amb la són d’alguns exemples.

Títol:
L’esser humà, un esser lliure.

Anàlisis:
En el text trobem que ens explica els principals fonaments de l’individualisme possessiu, una persona solitària, que nomes es relacionarà amb qui ell desitgi i no li deu res a la societat en la qual vivim, ell nomes es necessita a ell mateix.
Això es una persona individualista, únic propietari de la seva persona i les seves capacitats i no deu res a la societat per a elles.

Definició : Veritat i realitat

Raó teòrica: és la contemplació del món i l’objectiu, és conèixer la realitat.

Raó practica: és l’ús de la raó que mira d’orientar l’acció, d’un ideal moral

Metafísica: Filosofia que intenta arribar a la a la realitat en la seva totalitat, ens porta més enllà dels objectes particulars.

Ultimitat: característica bàsica de la metafísica, és l’intent d’arribar a les qüestions últimes. Allò que ja no té causa.

Subjecte: protagonista de l’acció de conèixer, és el suport perquè hi pugui haver coneixement.

Opinió( Kant):Es un estat on l’esser humà no esta convençut de que es cert, per tant no pot convèncer a d’altres.

Interès emancipador: Allibera l’esser humà de la repressió.

Dogmatisme: és una possibilitat de coneixement, que manifesta una actitud ingènua dels que estan segurs de conèixer, és per tant l’afirmació de l’existència de la realitat absoluta, de forma universal i immutable, la veritat acceptada sense critica.

Escepticisme moderat: és una possibilitat del coneixement que pensa que ens hem de conformar amb allò que és probable.

Perspectivisme: és una possibilitat del pensament que manté que si que es pot arribar a conèixer la realitat, però conjugant amb diverses perspectives o punts de vista, cadascú de nosaltres es una perspectiva del món.

Realisme: Defineix que la realitat, és a dir, l’objecte del conèixer, existeix per si mateix, independentment del subjecte.

Idealisme: Explica que la realitat no existeix independentment del subjecte que la coneix.

Noesi (Godamen): consciència que s’obre a la realitat.

Ignorància: és un estat de la ment en què s’admet el desconeixement sobre un assumpte determinat.

Autoritat: Una afirmació s’accepta com a certa perquè prové d’ algú que és un expert en la matèria.

Evidència sensible: és un criteri de veritat que es basa en les dades dels sentits.

Adequació: relació de concordança entre el que pensem i la realitat.

Coherència: Es basa en que una proposició ha de deduir-se lògicament del conjunt de proposicions que forma part.

Pragmatisme: defensa que és vertader allò que és útil per a nosaltres.

Consens: acord entre interlocutors que formen una comunitat igual en diàleg i amb igualtat de condicions.

Contingent: allò que existeix però podria no existir.

Necessari: Allò que és i no pot no ser, hi ha de ser perquè si.

Virtualitat: conjunt de sensacions i percepcions generades amb ajuda d’un suport tècnic.

Configuren un món nou, anomenada realitat virtual.

Perjudicis: judicis previs que hem d’adquirir per educació.

El virtual es real?

El virtual es real?

Jo crec que depèn, de com es v veure, n’hi ha una part de veritat, que son els sentiments, emocions, reaccions... que ens provoca a nosaltres. Ningú no dubta pas de si aquets sentiments son reals o no, tothom sap que si ho son, es l’anomenada realitat virtual.
Però per a mi n’hi ha una virtualitat que mai serà certa, també pot anomenar-se, per exemple jocs virtuals, etc. Es un extrem on per a mi, aquestes persones ja no distingeixen la realitat de la virtualitat.Aprofiten per mentir a les persones en l'informacióque ens possen els programadors d'ordinadors

Adequació i verificació pragmàtiques

-Quina relació s’estableix en el text entre la veritat i la voda real de les persones?
La veritat es una propietat d’algunes de les nostres idees, significa adequació amb la realitat, llavors es amb la vida real.

-Quan es pot dir, segons el pragmatisme, que una idea ès certa?
Son les idees que podem assimilar, fer vàlides, corroborar i verificar.

-Trobes alguna semblança entre les afirmacions que apareixen en el text i el que de manera comuna s’entén per <>? Quina?
Si, perquè se li troba una utilitat, així que es útil.

-Pot haver-hi el cas d’idees certes sense conseqüències pràctiques? Raona la resposta i posa’n algun exemple.
Jo crec que no, les idees estan fetes, per satisfer necessitats i solucionar problemes.

Informació de William James:

James, William (1842-1910) Filòsof i psicòleg nord-americà, nascut a Nova York, i un dels fundadors del pragmatisme. Va ser educat en europa, i va estudiar medicina en Harvard Va començar ensenyant fisiologia, però es va inclinar primer cap a la psicologia -va introduir la psicologia experimental en EE. UU. i la seva obra Principis de psicologia basada i després cap a la filosofia. Al seu voltant va reunir a un molt notable grup de filòsofs, entre ells, George Santayana. Un altre dels interessos fonamentals de James va ser la moral i la religió.
Tots els seus centres d'interès els integra James en la seva filosofia del pragmatisme. Per a ell, el pragmatisme, a més de representar la seva frontal oposició de tipus empirista (ell denominava al seu pensament «empirisme radical») a la filosofia llavors dominant, d’idealisme, és primer que res un mètode d'aprofundir en les qüestions que interessen a l'home, i en segon lloc una teoria de la o del sentit dels enunciats, que no arriba a conèixer-se més que en termes de conseqüències practiques.

Per tant en el terreny filosòfic sistematitzà el pragmatisme que a nivell ètic es concreta en d’utilitarisme i l'acció.